 |
| Alcover. Ermita de la Gràcia. Foto. F. Blasi |
Ermita de Gràcia
SANTUARIS MARIANS DE LA DIÒCESI DE TARRAGONA
F. Blasi i Vallespinosa
1933 – Revista del Centre de Lectura Reus - Pàgs. 19 - 22
La forta dosi de bona voluntat en la recerca d’ermitoris marians i una fe inqüestionable en conèixer a terra nostra, ens han dut als darrers estreps de les muntanyes de Prades, de cara al Pinatell i en el indret on aquestes s’enfonsen al riu del Brugent. Aquí s’escau l’ermita de la Gràcia, bastida dalt d’un turó i a un hora i mitja lluny d’Alcover.
És un indret
allunyat de les nostres generacions, avesades a les comoditats. Per a pujar hi
manquen fàcils comunicacions, tal com exigeixen els corrents moderns; les vies
amples i llises de intercomunicació entre la ciutat i les comarques, i entre les
comarques entre sí. Per això, aquests paisatges, enmig de la seva rudesa que
esgarrinxa la retina i sacseja el cos, esdevenen més rics d’emocions, les
pedres velles són més daurades i fins a par més clara la llum de l’espai que
els envolta.
En sortir d’Alcover
per la part més enlairada del poble, se segueix el camí del Calvari fins trobar
el trencall que condueix a Mont-ral. Es continua pel camí carreter de la dreta,
i muntanya endins, gairebé sempre a l’altura de mig vessant, es passa pel mas
del Geperut, per dessota el d’en Titó i es toca el de Gràcia. Tot segut
s’assoleix el promontori, al cim del qual s’aixeca l’ermita de la Verge de la
Gràcia, situada vora del mas d’aquest nom i prop d’una font d’aigua deliciosa.
L’indret on
s’aixeca l’ermita de la Verge de la Gràcia, molts anys enrere, corresponia al
terme de Samontà, petit llogarret encabit en una de les partides rurals
d’Alcover i format per un aplegament de masies, entre les quals es contava
l’al·ludit mas del Geperut, el mas del Gat i el mas de la Torra. Aquests tres
masos, juntament amb un altre de la vall del Glorieta, també del terme
d’Alcover, formaven com una mena d’estat autònom, amb administració pròpia i
privilegis reials. Els fills d’aquests masos gaudien del privilegi d’estar
lliures del servei militar i units pagaven els tributs a la població de la
Plana. L’origen dels esmentats furs, cal cercar-los en alguns serveis prestats
al rei pels habitants dels masos al·ludits, en temps de la guerra de la
Reconquesta, més que per la seva situació topogràfica, per tal com romanien
allunyats l’un de l’altre i, inclòs, un d’ells molt distant. D’aleshores potser
data el no m de Gràcia que duu l’ermita de referència, puix que l’antigor del
mas del Gat i l’escena descrita en un retaule de l’altar del Santuari, en el
qual es representa un moro i l’escut del senyor de Figueres pintat a l’interior
de la capella, poden ésser indicis d’algun record de família, d’alguna gesta de
guerra, en honor de la qual algun magnat concedí els privilegis esmentats o bé
les gràcies en què recolzen aquells
privilegis. Fins als nostres dies han arribat aquests privilegis, per tal com
un vell del mas del Geperut, que només fa set anys que és mort, recordava
haver-los viscut.
Del peu de l’ermita estant, situada a 650 metres d’altitud sobre el nivell de la mar, s’albira tot un trasbalsament de muntanyes badades com una pompa solemnial, impossible d’enfocar. No caben dintre la retina, tanmateix i, per molt que obriu els braços, no es deixen amanollar.
Als nostres peus la
terra s’enfonsa fins al barranc de la Font Major, sense ni una gota d’aigua; de
cara al Sud, s’esguarda el massís contornejant de Puig de March, amb la Solana
proveïda de pasturatges; cap al Nord, s’estén la muntanya llisa i pelada del
Pinatell, amb el riu Brugent sota peu i per un esberlament surt aquell greny de
Prenafeta en actitud torturant, com a límit de la Conca de Barberà, que
s’albira tota coberta de caliu migdial.
A l’Oest s’allarga
el bé de Déu de muntanyes de Prades, que tan aviat es redrecen majestuoses, com
s’enfonsen amb modèstia exemplar. I aquí, en la part obaga d’aquest devessall
de desnivells, sota mateix de la Lluera, d’una muntanya massissa, fosca i
tètrica, plena d’afraus i grenys com la carcassa d’un monstre, hom edificà
l’ermita de la Gràcia voltada d’harmonia descordada i abrupta, a voltes xiroia
i a voltes depriment, talment en un paratge d’avantguarda on res no està segur
i, en aparença, tot tira per allà on li sembla. És una harmonia xopa de la
rabior del sol que estabella les pedres, del griso que al hivern fa petar de
dents, de l’embat furiós de les ventades que tot s’ho enduu i de la pelussera
dels arbres i sembrats, damunt els ventre de les muntanyes.
Orientada Ponent,
davant d’una placeta i a l’ombra d’una grandiosa alzina, l’ermita de la Verge
de la Gràcia resisteix per ara totes les batzegades produïdes per aquesta
terra, on la mà de l’home furga tot l’any. És senzilla i humil, de porta
quadrangular, amb un petit ull de bou a la façana i un cloqueret d’espadanya a
l’aresta superior de la teulada de doble vessant. La nau interior amida 8,50
metres de llargària per 4,80 metres d’amplada, i s’avé a l’estil renaixement,
amb volta de tres claus. Una pica beneitera molt gran; alguns bancs arrambats a
les parets s’omplen de corcs, i una barana de fusta tanca el presbiteri, situat
dalt d’un graó.
Alcover. Interior de l'Ermita de la Gràcia. Foto. F. Blasi
L’altar major i únic duu la data de 1687. És d’estil barroc, daurat, policromat i en perfecta conservació. Encimala el retaule l’estàtua del Salvador; dessota, hi ha la imatge de Sant Rafael amb Tobies; més avall, segueixen, en col·locació simètrica, les imatges de Sant Antoni, un Bisbes Sant, Sant Isidre, Santa Úrsula, Sant Joan, Sant Joaquim, Santa Eustàquia i Santa Anna, totes d’uns 30 centímetres d’alçada i bastant ben treballades de fusta.
Alcover. Nostra Dona de la Gràcia. Foto. F. Blasi
En un nínxol del centre hi ha la Verge de la Gràcia, que rep l’anunciament de l’obra de l’Esperit Sant per mitjà de la figura de l’Arcàngel, la qual està penjada d’una columneta de l’altar. La imatge de la Mare de Déu està asseguda i recolzada en el respatller de la seva esquerra, damunt del qual hi ha un llibre obert. Amida uns 75 centímetres d’alçada, és de fusta policromada, ben esculturada i de faccions simpàtiques; possiblement originària de les darreries del segle XVII. Algunes presentalles penjades a les parets demostren la importància que altres temps tingué aquesta ermita.
En tractar del seu
origen, alguns historiadors esmenten un testament atorgat a Valls el dia 4
d’octubre de l’any 1704 per en Rafael Figuerola, en el qual s’ordena la
construcció, en la seva propietat, d’un Oratori públic, on es digués missa per
tal que els habitants de les masies pròximes poguessin complir el precepte
dominical.
Certament, aquells
historiadors no s’adonaren de la inscripció esculpida en una pedra de la llinda
superior de la porta d’entrada a la capella, en la qual es llegeix l’any 1687;
tampoc no es fixaren en la data de construcció de l’altar major; ni en una
relació mig esborrada per la pluja escorredissa de l’ull de bou, escrita en la
paret interior i damunt de la porta, que diu: Als 14 de Abril del any 1687. Lo
Illm. Sr. Doctor Fray Juseph Sanchis, arcabisbe de Tarragona, primat de les
Espanyes, a instància de Agustí Figuerola i son fill beneí aquesta capella dedicada a la Verge de la Gràcia,
celebrant la primera missa, administrà lo Sant Sagrament de la Confirmació,
concedeix sa Iltrma. 50 dies de indulgencia als que visitaran aquesta capella i
rezaran un Pare Nostre i una Ave Maria”. Demés, sota mateix d’aquesta
inscripció, un a cada banda de la porta, hi ha pintats a una tinta els escuts
de l’esmentat Arquebisbe i de la cada Figuerola, senyoria principal de la vila
d’Alcover, en possessió d’immenses extensions de terrenys.
Però nosaltres
gosem dubtar de què aquesta construcció religiosa sigui la primera edificada en
aquest indret. Davant de l’ermita existeixen algunes ruïnes de possible
procedència anterior a l’any 1687; les escales que condueixen a la placeta són
molt esmolades; en un relleu de l’altar major es fa referència a algun
esdeveniment ocorregut en temps dels moros o dels jueus; la tradició assenyala
aquesta ermita com fundada i habitada per frares que cobraven els delmes dels
seus dominis, i per fi, són dignes de tenir-se en compte les restes ‘un edifici
destinat a corral, adjunt a les parets del mas del Gat, on hi ha una finestra
d’estil gòtic primitiu i la llinda superior d’una porta orientada a Orient amb
dues creus romàniques esculpides.
Aquestes simples
però interessantíssims detalls mostren l’evident existència aquí d’una ermita,
oratori o convent en el segle XIII o, a tot estirar, en la catorzena centúria.
Per la proximitat del mas del Gat, car solament hi ha uns 200 metres de
distància de l’ermita actual, no és aventurat sospitar que aquesta és una
restauració d’una altra de vella.
Durant anys i anys
se celebraren 37 misses anuals en aquest ermitori, deixades en testament per
l’esmentat fundador, Agustí Figuerola. A l’any 1835, assabentats els frares
Recolets, establerts a l’església de Santa Anna d’Alcover, de la crema dels
convents de Reus, decidiren abandonar la seva casa, i alguns es refugiaren a
l’ermita de la Gràcia. Aquí foren sorpresos per una partida de miquelets, comandats per un subjecte
nomenat Po de Segalà, mentre celebraven la Santa Missa i foren afusellats
després d’acabar de celebrar.
D’aleshores ençà,
només s’ha dit missa de tard en tard, a l’ermita de la Mare de Déu de la
Gràcia. Mentrestant, aquesta ermita cada dia està més esposada als malmetaments
produïts per la naturalesa i pels homes. Les goteres es filtren per la teulada
i fan cedir el sostre; les parets laterals s’han desplomat cap enfora, com es
constata per l’enfonsament de la pe3dra mitger de la llinda superior de la
porta, i el revoltó, bastant aplanat, fa témer una esfondrada general. De treta
anys ençà, aquesta ermita ha passat per les propietats d’un tal Xipell,
d’Alcover; d’un senyor de Xerta nomenat Mayor; del senyor Riber, de Valls, i
avui és propietat de Na Teresa Font i Vinyes, resident a Madrid.
D’ençà que és en
aquestes darreres mans forasteres, ha minvat molt el interès per l’ermita de la
Gràcia. No s’hi celebra cap missa, ni s’hi ha fet cap reparació, ni s’hi canta
la Salve, ni s’hi diu el Rosari, com abans. Alguns veïns d’Alcover saben veure
una mena de misteri en aquesta propietària i en les seves filles donzelles
d’uns 24 anys, distingides, gallardes i procaces que, muntades a cavall,
segueixen aquestes pregoneses amb esbargiment singular, a totes les hores del
dia i de la nit i sense cap mica de temença. I naturalment, les comares, sempre
a l’aguait de furonar portes endins, malden per desxifrar la incògnita.
Malgrat tot, en la
nostre visita hem pogut constatar que l’ermita de la Gràcia no està abandonada.
Tant de bó, la Verge fes la gràcia de tocar el cor als qui poden i deuen evitar
mals pitjors, vaticinats per la gent de la rodalia.